Article escrit pel Gerard Furest de la xerrada del passat dia 16 de desembre de 2011
Toquen les cinc i som al Salambó, aquell bar del rovell de Gràcia de ressonàncies (i propietat) literàries. Ens asseiem, com tantes altres vegades, en una espaiosa taula ovalada, i per primer cop em fixo en les fotografies que hi ha penjades a la paret: Eduardo Mendoza, Vázquez Montalbán, Pedro Zarraluki i la flor i nata de la deixatada gauche divine barcelonina sotgen els Amics dels Mèdia, però no de la comèdia progre. Penso que potser és això, el que ens uneix, l'aversió cutània que tenim pel divisme barceloní més descastat.
Som un grup amb unes sensibilitats, tarannàs i caràcters molt diferents, fins i tot distants, i ben aviat ho comprovem. Mentre esperem en Toni Piqué, periodista, consultor d’empreses informatives, articulista d'El Singular Digital, l'Ara, Paper Papers, i altres mitjans, ens ennaveguem en una acalorada discussió sobre la possible viabilitat de TV3 i, per extensió, de la CCMA. Uns, els tiris, diuen que sí, que és possible fer-la rendible, però amb un model (i mentalitat) diferents. Els altres, els troians, que, tal com està de fragmentat el panorama televisiu, mai no pot ser rendible ni, encara menys, líder sense tenir pèrdues al compte de resultats econòmics. Que no nacionals. Les xifres són aclaparadores: un pressupost de 350 milions, i una facturació publicitària que, en el cas de TV3, no depassa els 80 milions d'euros. És salvable, o si més no reduïble, aquest decalatge?
Aquesta és, precisament, la primera pregunta que li fem al nostre convidat, que ha tingut la deferència de quedar amb nosaltres sense conèixer-nos de res. La resposta d'en Toni Piqué és segura i tallant: “I per què no hauria de poder ser viable?”. Comenta que, això sí, caldria agusar la imaginació dels directius, fer més amb menys i buscar noves àrees de negoci. Poc després, sortirà a la conversa el cas del gratuït Bon Dia d'Andorra, que té una cafeteria amb parc infantil i una terrassa on llegir el diari a la parròquia de la Massana. Potser sí que són àrees de negoci diferent, però no és menys cert que, per a molta gent, el millor moment de la setmana és el del diumenge al matí, amb un bon diari i un cafè.
Si per una cosa sembla interessat en Piqué és per la cerca d'un model de rendibilitat en el periodisme que permeti preservar-ne la independència. Dóna per feta i inexorable la transició del paper (residual, car i de qualitat) al digital, i s'interessa per la segona transició, la del digital rendible i, si pot ser, de qualitat. Això, en el supòsit que una i altre no siguin siamesos indestriables. Poc després de la trobada, llegim amb interès un article a l'Ara en què posa de relleu que un digital francès amb 56.000 abonats pot ser molt més rendible i influent que un diari de lliure accés i amb desenes de milions d'usuaris únics.
Opina que les subvencions (paraula, o concepte, que sembla crear-li una certa incomoditat per les servituds que tragina) han estat una llosa que ha anquilosat la imaginació dels mitjans, acomodant-los a viure més de les administracions que dels seus lectors. Té clar que molts mitjans desapareixeran perquè no sabran adaptar les seves estructures empresarials a l'actual crisi, que no és conjuntural sinó de model, sistèmica. I els que sobreviuran no seran els peixos grossos, sinó els peixos àgils que sàpiguen escapar de la voràgine. No és endebades que ha dedicat bona part de la seva vida professional a la consultoria internacional d'empreses periodístiques, que ara es concentra en assessorar els mitjans sobre la conveniència d'integrar les redaccions de paper i digital per tal de millorar-ne l'eficiència periodística. Aquestes redaccions no han d'anar per lliure, sinó complementar-se com ho fa, de manera aproximada, l'Ara, diari del qual és opinador però sense autocofoismes. Més que opinador, la paraula seria crític en el bon sentit de la paraula. De fet, llegint-lo, de vegades fins i tot sembla que al seu article a l'espai de Comunicació vulgui suggerir, amb exemples generals, idees per millorar el diari.
En Toni és un entusiasta del periodisme digital, i no és una persona a la recerca del paper perdut o decadent. Li interessa el periodisme, el bon periodisme, i no tant el suport, que concep com un accident històric. Tot i això, no és fàcil fer-li un torcebraç sobre les capçaleres històriques que va tenir el país durant el segle XX, i de les quals té un bon coneixement. Preveu que, en un futur, bona part dels espais públics i sales d'espera tinguin tauletes perquè els seus clients hi puguin consultar el que els sembli oportú.
No ens podem estar de preguntar-li sobre la seva etapa com a director del Diari de Tarragona, un diari que monopolitza la informació comarcal de les comarques tarragonines, com El Punt Avui ho ha fet sempre a les gironines. Primer ens fa una anàlisi sociològica del que és la demarcació de Tarragona, i de la ciutat en concret. Una realitat molt diversa, invertebrada i amb zones poc permeables a la catalanització. També ens parla de les peculiaritats que concorren en la seva propietat, i com, en proposar la doble edició en català i en castellà, se li va dir que el diari seria bilingüe el dia que La Vanguardia també ho fos. No sembla, però, que el diari sigui un bullidor en aquest sentit. Cal recordar que el mateix 2011 l'empresa editora va rebre ni més ni menys que una subvenció de 100.000 euros de la Generalitat per catalanitzar parcialment el seu web... Unes subvencions que, com apunta en Piqué, són més aviat una ajuda encoberta que no una partida amb uns objectius de seguiment o compliment específics i seriosos.
En Toni Piqué no és una persona que es limiti a parlar i a explicar les seves opinions. Ho comprovem quan ens pregunta, amb interès, sobre la nostra opinió del model periodístic que representa El Periódico de Catalunya. Respon, però també pregunta. Com els bons professors des de Sòcrates, fent servir el mètode maièutic, penso. I, potser per deformació professional, me l'imagino impartint classes a la universitat, unes classes que no poden ser avorrides, no només pels amplis coneixements i anecdotari, sinó també pel registre col•loquial i distès, gens encarcarat, que ha fet servir. I tot, sense perdre profunditat en el missatge. Transposició didàctica, en diuen.
Les cerveses, els cacauets i les hores passen ràpidament i, tres hores després, sortim del Salambó, cadascú a complir les seves obligacions finisetmanals. No sense emplaçar-nos, però, a repetir la trobada amb en Toni i algun dels interessants mèdiaferits que coneix.
